Participació de SICORIS a Lleidantic 2007

Com cada any, la galeria antiquaria SICORIS venim a la Fira Lleidantic amb la intenció de continuar oferint al públic de Lleida obres d’art de primer nivell. Enguany volem destacar dues aportacions especials:

  • Atents com sempre a l’obra dels artistes de les nostres terres, aportem dues obres del pintor de Lleida Martí i Garcés. (Lleida, 1880-Barcelona, 1932). Del que enguany es compleixen 75 anys de la seva mort. Son dues obres que reflecteixen escenes d’interiors que es la part més reconeguda i apreciada de la seva obra.
  • Una obra del pintor Antoni Viladomat. (Barcelona, 1678-1755). Es el millor pintor sense cap discussió de tot el Barroc Català i un dels millors pintors espanyols d’aquella època. L’obra que aportem és molt probablement el Crist eucarístic de l’antiga església de Sant Just i Pastor de Barcelona. És una obra documentada en antigues col·leccions i perfectament estudiada. Es una raresa en el mercat de l’art i un autèntic privilegi el fet que puguem oferir una obra d’una primeríssima signatura del barroc d’autoria clara i documentada.
  • Una obra de molt especial: “Una vieja de Arredondo” un dels tres dibuixos amb que José Gutierrez Solana (1886-1945) va participar a la “Exposición Nacional de Bellas Artes” a Madrid el 1908.

 

Completarem la nostra participació amb obres de destacadíssims artístes de Lleida catalans i inernacionals: Morera, Gosé, Gili i Roig, Rusiñol, Ramón Casas, Miró, Dalí, Picasso, Josep Amat, Grau Sala, Roig Soler, Más i Fondevila, etc.

 

JOSEP MARIA DE MARTÍ I GARCÉS DE MARCILLA (Lleida 1880, Barcelona, 1932) del que enguany es compleixen 75 anys de la seva mort. Pertanyent a una família de la noblesa barcelonina i format con advocat, ha passat tanmateix a la historia com un pintor d’un mon elegant i decadent de finals del s. XIX principis del s. XX. Especialment destacat com a pintor d’interiors als que sabé comunicar l’aire i l’essència d’un món que s’esborrava forçadament pels turbulents vents del s. XX. Les seves primeres pintures reflectien els barris més populars de Barcelona seguint la iniciativa que havien agafat pintors com Nonell, Mir o Canals. Més tard, feu el viatge i l’estada a París on esdevingué alumne de René Prinet. Continuà, viatjant a Venècia i altres llocs d’Europa especialment els que tenien grans museus. Retornat a Barcelona, hi exposà habitualment a partir del 1911 així com també ho feu en salons de Saragossa i de Madrid. El 1927 li fou encomanat el mural de “Poblet” del Saló Sant Jordi al Palau de la Generalitat de Catalunya. Fou distingit diverses vegades en les exposicions nacionals o internacionals. Moltes obres li foren comprades per l’Estat per a diversos museus. Té obra al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

 

ANTONI VILADOMAT I MANALT (Barcelona, 1678-1755) es el gran pintor i dibuixant del barroc català al segle XVIII, i un dels pintors espanyols més famosos del mateix segle. Comença al taller del pintor Pasqual Savall fins que en morir aquest passà, l’any 1693, al taller del pintor Joan Baptista Perramón, amb qui treballaria fins a obtenir el mestratge. Al llarg de la seva vida decoraria moltes de les esglésies d’aleshores, sobretot barcelonines. El 1698 decora l’església dels jesuïtes de Tarragona i el 1703 pinta la capella de Sant Pau de la Casa de la Convalescència de Barcelona. També és autor, entre moltes altres obres, de la Capella dels Dolors, a la basílica de Santa Maria, a Mataró. Es troba enterrat a la capella de la Immaculada a l’església de Santa Maria del Pi a Barcelona. El cicle de vint pintures sobre la Vida de Sant Francesc d’Assís per a l’antic convent franciscà de Barcelona, es troba avui al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Aquest conjunt li donà una gran fama i amb el cicle del Via Crucis de la Capella dels Dolors a la basílica de Santa Maria de Mataró, forma el més ben conservat de la seva producció. A més del prestigi com a pintor, Antoni Viladomat ha passat a la posteritat recordat pels seus enfrontaments amb el Col·legi de Pintors, per garantir la seva condició de pintor llicenciat. Guanyà dos plets al Col·legi , el 1723 i el 1739, i mai ingressà a la disciplina gremial. Pel seu taller, on ensenyava dibuix van passar nombrosos aprenents que assegurarien la generació de pintors posteriors.

 

JOSE GUTIÉRREZ SOLANA (Madrid, 1886-1945). Provinent d’una família santanderina, encara que el seu pare va néixer a Mèxic, va estudiar a l’Escuela de Bellas Artes de San Fernando de Madrid. De jove passa el temps entre Madrid i Santander i viatja pels pobles de la península. A Madrid freqüenta tant els balls dels suburbis com el solitari Museu Arqueològic. Habitual del cafè Pombo i de les tertúlies de Ramón Gómez de la Serna Solana creà un estil propi, gens acadèmic. EL 1907 exposa al Círculo de Bellas Artes. El 1928 fracassa amb una primera exposició a París. Però el 1936, quan comença la Guerra Civil, Solana es famós i reconegut a Espanya i a l’estranger. Es trasllada a València y després a París, on publica París (1938). El 1939 torna a Madrid, on mor el 24 de juny de 1945. La seva pintura reflexa, com la de Darío de Regoyos i la d’Ignacio Zuloaga, una visió subjectiva, pessimista y degradada d’España en consonància amb l’esperit de l’anomenada Generació del 98. Continuadora d’una estètica de l’Espanya negra, l’obra de José Gutiérrez Solana connecta amb la tradició expressionista i anticlàssica de la pintura barroca espanyola i, sobre tot, amb el Goya de les pintures negres, de qui procedeix la seva paleta cromàtica de negres, ocres i marrons. Les qüestions relacionades amb la mort, els ritus religiosos, la festa dels toros, els ball populars i les escenes de suburbi urbà que integrar el seu repertori preferit.