Lleidantic, reivindicant els artistes de Lleida

Article d’opinió

 

La present edició de Lleidantic, saló que tindrà lloc aquest cap de setmana a la Fira de Lleida, pot convertir-se en una bona oportunitat per redescobrir alguns pintors lleidatans de qualitat contrastada i que van aconseguir el triomf i el reconeixement més enllà de les nostres terres, però que a casa nostra són encara poc o gens coneguts i que estan esperant que algú en reivindiqui la memòria.

 

És el cas, per exemple, d’Antònia Ferreras Bertran, nascuda a la ciutat de Lleida el 1873 i a la que l’escriptora i periodista Carme Karr anomenà “la dama de les flors”. Exposà a la Sala Parés i també a les Galeries del Faianç Català. La qualitat de la seva obra li aportà encàrrecs de models per a targes postals i porcellanes d’una important casa vienesa i fou premiada en diversos certàmens. La seva popularitat va fer que tant la família reial espanyola com diversos museus de l’Estat adquirissin obres seves. És sense cap mena de dubte una de les artistes de casa nostra que cal reivindicar i que es mereix una exposició antològica.

 

Un altre pintor que volem recordar és Alfons Iglesias i Domènech, fill de les Borges Blanques (1894-1975) i fundador del grup “Nou Ambient” que s’estrenà a les galeries Dalmau de Barcelona. De jove, quan arribà a Barcelona, freqüentà tant la Llotja com l’estudi d’Isidre Nonell, l’escola d’en Galí, l’Escola Lliure de Dibuix i Pintura o l’Ateneu Obrer. Totes aquestes vivències li aportaren un gran nombre d’amistats i d’inquietuds. Després de la Guerra Civil es tancà a les Borges Blanques, lluny de les aparicions públiques i de l’anomenat món artístic. Integrable en la tendència “constructivista”, practicà un paisatgisme colorista i de pinzellada vibrant amb aires de Cézanne.

 

De Solsona és Tomàs Boix i Soler (1886–1951), autodidacta que va cultivar indistintament el paisatge, la natura morta i la figura. Tot i la vocació primerenca de creador, l’entorn familiar li va provocar un començament tardà de l’activitat pictòrica. Inicialment va ser influït per l’obra d’en Raurich i, després per la del belga Clauss. El 1933 va treballar al costat de Joaquim Mir i n’esdevingué amic i alumne; la influència de l’artista barceloní va ser decisiva en la seva obra. El pintor Ramon Casas també el va encoratjar en la seva vocació artística. El 1929 va exposar per primer cop individualment a les galeries “Laietanes” de Barcelona, i després ho feu en diverses sales de la ciutat comtal, de Manresa i de Solsona. Els seus paisatges predilectes són els del Solsonès. El seu color és fidel i realista però alhora vigorós i decidit. La pintura de l’època de maduresa és de pinzellada plena i decidida, de captació ràpida i neta.

 

Antoni Samarra i Tugues (1886- 1914), fou un artista escultor, dibuixant i pintor nascut a Ponts. Després d’una infantesa plena de dificultats econòmiques, amb 15 anys va a Barcelona on treballa inicialment de paleta per entrar poc després al taller de l’escultor Dídac Massana, sense deixar les classes nocturnes a l’Ateneu Obrer. S’integra en la colla dels “negres i carboners”, un grup d’artistes joves i inconformistes amb les multituds com a temàtica predilecta. Membre actiu de l’Aplec Catalanista, coincideix als Quatre Gats amb la majoria d’intel·lectuals de l’època. La seva pintura és lluminosa i d’una claror inusual en un pintor de les terres lleidatanes. Com escultor participa en els treballs del Palau de la Música Catalana de Barcelona. Exposà a la Sala Parés amb Pau Gargallo, Carlos Vàzquez i Tamburini i el 1914 se li concedeixen beques d’estudi. La seva carrera sembla engegada definitivament però, aquest mateix any, es treu la vida d’una forma un xic misteriosa: en la carta de comiat al seu cunyat i pintor Joaquim Biosca exculpa a tothom i no n’explica el motiu.

 

Al costat d’aquests artistes, el visitant de Lleidantic podrà gaudir també de l’obra de les tres grans firmes lleidatanes: en Jaume Morera i Galícia (1854–1927), Xavier Gosé i Rovira (1876– 1915) i Baldomer Gili i Roig (1873–1927). Pintors lleidatans prou coneguts pel gran públic de les nostres terres i que han arribat a triomfar plenament a grans ciutat europees com Madrid, París i Barcelona, respectivament.

 

En definitiva, una magnífica oportunitat per gaudir de les creacions d’una sèries d’artistes lleidatans —alguns molt populars, altres pràcticament desconeguts a les nostres terres— amb estils molt variats i històries singulars, sovint sorprenents, tràgiques en algun cas, però que formen part del bagatge cultural de les comarques de Ponent.

 

Miquel Sauret i Hernández
Estudiós d’art